Hi havia una vegada un grup de noies que somiaven.
Somiaven amb petits somnis, d’ aquells que semblen poca cosa i gens importants, però que quan es compleixen omplen el cor d’alegria.
Van decidir lluitar per què aquell petit somni que compartien entre elles passés a ser una realitat i juntes van enfilar el camí cap a la Cerdanya arribant al refugi de les Bouilloses cap al migdia.
El dia estava ennuvolat, però a mesura que avançava la tarda el cel es va anar destapant regalant als ulls paisatges de colors exuberants: núvols taronges, grocs, blancs purs; la llum del sol reflectida a l’aigua del llac; petites gotes de pluja formant cercles concèntrics damunt de l’aigua.
I la nit espectacular. Els planetes i estels es van despertar primer poquet a poquet, per després explotar amb tota la seva força. Si miraven amb atenció els hi semblava com si estiguessin volant a través d’ells i era tanta la il·lusió que cinc d’ elles tenien per veure els estels fugaços, que un petit follet de la zona que es deia Lucifer (perquè en contra de la tradició habitual les seves vestidures no eren verdes sinó vermelles) se’n va adonar i els hi va fer acomplir el seu desig permetent que aquell petit moment sota els estels els hi semblés com si hagués durat tota la nit, protegides del vent i el fred pel Lucifer; l’espectacle va ser màgic i inoblidable, els riures i els sospirs no van parar de sorgir…
A les 7.30 de la matinada del dia següent ja estaven totes preparades per començar la excursió, unes físicament molt descansades per haver dormit tant bé al refugi i d’altres emocionalment amb les piles molt carregades de tal manera que el cos ni el notaven. Primer van creuar la presa de les Bouilloses i tot seguit ja començava la pujada, encara que de moment amb molt poca pendent.
Aquelles que somiaven en veure i delectar-se amb la contemplació del llacs es van quedar poc després de l’estany Sec de tal manera que un petit grup de set van continuar el camí amb el Carlit com a objectiu.
Marcant un ritme continu el grup es va anar apropant al cim de la muntanya. Unes mai no havien fet el Carlit, d’altres mai no havien pujat un cim tant alt i la il·lusió empenyia a totes cap amunt, malgrat la dificultat de l’últim tros, escarpat i gairebé vertical. Un cop al cim els crits de joia van sorgir de totes i la bellesa del paisatge les va inundar tot seguit…No hi ha paraules per descriure-la.
La tornada va ser una mica més llarga del que tenien previst, possiblement el follet Lucifer va fer un altre dels seus encanteris perquè d’aquesta forma poguessin gaudir del conjunt de tots el llacs.
El seu petit somni s’havia acomplert i el seu esperit estava ben alimentat i ple d’ energies per molts dies…I totes tenien molt clar que siguin somnis petits o grans l’important es no deixar mai de somiar.
Comentaries..